El espinazo del diablo

Sobre l'activitat

Espanya, finals dels anys 30, en plena Guerra Civil. Carlos, un nen de 12 anys, és abandonat pel seu tutor a l'orfenat Santa Lucía, una imponent construcció, aïllada en un paisatge desolat. El col·legi amaga, al llarg dels seus passadissos, una sèrie de relacions viciades entre els adults que hi viuen i el fantasma d’un altre nen que fa visibles els secrets més amagats i dolorosos.

“Què és un fantasma?” Amb aquesta suggeridora pregunta comença una de les millors pel·lícules de Guillermo del Toro. Aquest relat gòtic de pell extravagant i fons sobri, ens diu que els fantasmes ho són de moltes ferides, i que els menys terrorífics són els de les persones mortes que reclamen atenció. Els fantasmes d’una guerra, d’un país eternament dividit, l’Espanya negra dels feixistes i els republicans, i els fantasmes de palpables cicatrius físiques i emocionals. L’ombra, i imagineria de Goya, també és allargada en aquest conte d'espectres, relat d'iniciació amb elements de western d’autor. Ni l’exagerada ‘interpretació’ d’Eduardo Noriega (actualment convertit en un actor fantasma) pot fer mal a una pel·lícula d’extraordinari fons líric, un remarcable esbós de la cabdal El laberinto del fauno.